Ciutadania japonesa

La ciutadania japonesa (国籍法) es regeix per la llei nacional de 1950.

Ciutadania per naixement

Al Japó el ius sanguinis està en vigor , per tant, la ciutadania s’atribueix per descendència i no per lloc de naixement.

L’article 2 del Decret de nacionalitat preveu tres situacions en què una persona pot esdevenir ciutadana japonesa de naixement:

quan almenys un dels pares és ciutadà japonès en néixer el nen
quan el seu pare va morir abans del naixement del seu fill i era ciutadà japonès en el moment de la seva mort
quan la persona va néixer en terres japoneses i els dos pares són desconeguts o apàtrides .

També hi ha una manera d’obtenir la ciutadania després del naixement. Si un japonès solter i una dona no japonesa tenen un fill i es casen i el pare japonès reconeix el nen, el nen pot adquirir la ciutadania japonesa i mantenir-la fins que compleixi 20 anys. No obstant això, si els pares no estan casats al néixer el fill i el pare no reconeix la paternitat, el nen no podrà adquirir la ciutadania japonesa. Això ha causat certa controvèrsia i actualment és objecte de debat entre els estudiosos de la constitució. No obstant això, si la mare no és apàtrida, el nen pot adquirir la seva ciutadania. Per exemple, si la mare va néixer a Itàlia , pot transmetre la ciutadania al nen, encara que no es pugui determinar el pare. Una clàusula similar s'aplica als nens nascuts al Japó a les mares nascudes a Itàlia .

Naturalització

El mateix tema en detall: Naturalització .

El ministre de Justícia ha d'aprovar totes les sol·licituds de naturalització. L’examen d’una sol·licitud sol durar aproximadament un any.

Els criteris necessaris per a la naturalització els proporciona l'article 4 del decret de nacionalitat:

residència ininterrompuda al Japó durant 5 anys o més;
edat mínima de 20 anys o legalment elegible;
sempre una bona conducta i sense antecedents de conducta sediciosa;
capital suficient o rendiment d'un comerç, cadascun personalment o amb la família per mantenir-se;
apatridia o voluntat de renúncia a la ciutadania anterior.

El matrimoni amb un ciutadà japonès no compta per a la naturalització, sinó que només pot donar residència permanent al cònjuge estranger.

El ministre de Justícia pot renunciar als requisits d’edat i residència si el sol·licitant manté una relació especial amb el Japó (per exemple, un pare japonès).

El Decret de nacionalitat també estableix que la dieta nacional del Japó pot concedir la ciutadania japonesa per resolució especial a una persona que hagi prestat un servei extraordinari al Japó. Tanmateix, aquesta disposició no s'ha invocat mai.

Durant molts anys, els ciutadans naturalitzats van haver d’adoptar un cognom japonès. Aquest requisit va ser suprimit a finals dels anys vuitanta . Un exemple ben conegut d'algú que no adopta un cognom japonès és Masayoshi Son , l'home més ric del Japó el 2007, que es va naturalitzar utilitzant el seu cognom coreà en lloc del cognom japonès que feia servir de jove.

Pèrdua de ciutadania

La pèrdua de ciutadania requereix l’aprovació del ministre de Justícia .

Es creu que un ciutadà japonès renuncia a la ciutadania després de la naturalització a un país estranger, tot i que cal un informe per fer el document oficial (seguint un model disponible a les ambaixades a l'estranger).

Els articles 14 i 15 requereixen que qualsevol persona que obtingui la doble nacionalitat hagi de fer una declaració d'elecció entre els 20 i els 22 anys en què renunciï a la ciutadania japonesa o a la ciutadania estrangera. Si no ho fa, el ministre de Justícia pot sol·licitar la declaració d'elecció en qualsevol moment i, si el ciutadà no fa l'esmentada declaració en el termini d'un mes, es revoca automàticament la seva ciutadania japonesa.

Els ciutadans japonesos que obtinguin la doble nacionalitat al néixer hauran de declarar que conserven la seva nacionalitat japonesa als 21 anys. També hauran de renunciar a la seva altra ciutadania un cop hagin declarat que conserven la ciutadania japonesa. Això pot ser difícil per a alguns japonesos amb ciutadania estrangera: per exemple, els ciutadans iranians no poden renunciar a la nacionalitat iraniana fins als 25 anys, de manera que aquells que tinguin la doble nacionalitat japonès- iranià perquè van néixer d'un pare iranià hauran de renunciar als seus japonesos. nacionalitat.

De fet, atès que la ciutadania es va adquirir involuntàriament, no és necessari que renunciïn a la seva nacionalitat iraniana. No obstant això, l'ús de la seva altra ciutadania al Japó és un acte de renúncia a la seva nacionalitat.

Per exemple, per participar al programa JET, es va al Japó com a ciutadà canadenc, i després es torna al Japó com a japonès. Un altre exemple és un ciutadà japonès que intenta obtenir una feina com a professor assistent d’idiomes, un lloc no accessible per als ciutadans japonesos, després d’haver obtingut un permís de treball amb el passaport canadenc o anglès: també és un acte de renúncia a la seva nacionalitat. Per tant, si un nen va néixer amb doble nacionalitat o l’adquireix com a nen per a la naturalització dels seus pares, pot obtenir la doble ciutadania, però mai no se li permetrà exercir els seus drets com a ciutadà estranger al Japó, en cas contrari comprometran acte de renúncia a la seva nacionalitat. Aquest és un avantatge per als japonesos que adquireixen una ciutadania de la qual no poden renunciar (com és el cas dels ciutadans japonesos nascuts al Japó d'un pare nascut en un estat àrab o a Israel ).

Una japonesa que es casa amb un coreà obté automàticament la ciutadania coreana . En aquest cas, la japonesa no perd la ciutadania japonesa. Si una japonesa es casa amb un iranià, adquireix automàticament la seva ciutadania. Se li permet tenir doble ciutadania japonesa- iraniana , ja que l’adquisició de la nacionalitat iraniana va ser involuntària.