Dissimilació
La dissimilació és un fenomen que es produeix quan un segment fonològic canvia per diferenciar-se del seu context fonològic. El fenomen exactament contrari (i molt més estès) és l’ assimilació .
Exemples
El sufix llatí -alis , afegit als morfemes amb una [l], es converteix en -aris ( oralis vs. singularis ). El mateix fenomen es transfereix a l’ anglès , per als sufixos -al i -ar ( cultural vs. espectacular ), i a l’italià ( pectoral vs. polar ) i en la majoria de les llengües romàniques.
A la diacronia tenim exemples de dissimilació en l’evolució de les llengües romàniques del llatí, per exemple la paraula “arbre”:
- lat. ARBOREM [1] > it. arbre
- lat. ARBOREM> sp. arbre
- en aquest cas, la dissimilació va implicar la segona vibració
- lat. ARBOREM> por. árvore
- no es va produir cap dissimilació
- lat. ARBOREM> fr. arbre
- no es va produir cap dissimilació
- lat. ARBOREM> rom. arbor
- no es va produir cap dissimilació
Un exemple clàssic de dissimilació és la llei de Grassmann .
Un exemple de dissimilació en italià està relacionat amb l’ús impersonal d’un verb pronominal : * si si pettina → si combina . Com que el si impersonal i el si reflexiu són adjacents, el primer adopta la forma ci (un alomorf ). [2]
Nota
Bibliografia
- Giorgio Graffi; Sergio Scalise, Idiomes i llengua . Bolonya, Il Mulino, 2002. ISBN 978-88-15-09579-4
- Marina Nespor , Fonologia , ed. il Mulino, Bolonya, 1993, ISBN 8815038086 .
Articles relacionats
Enllaços externs
- Dissimilació , a Sapienza.it , De Agostini .
- ( EN ) Dissimilació , a Encyclopedia Britannica , Encyclopædia Britannica, Inc.
